Relat d’un malson d’Irene, una dona racialitzada, amb plantejament, nus i desenllaç. L’autora descriu l’angoixa i el pànic de ser víctima d’una purga. Per sorpresa, acaba trobant refugi i companyia.

Tot comença en un institut. Un d’aquests instituts que reconeixes per les pel·lícules americanes. Veig tota l’escena des de dalt. Vaig flotant pels sostres del col·legi fins a arribar a una aula. Hi ha dues noies assegudes a l’última fila i dos nois asseguts davant. Parlen entre els quatre, però d’una manera estranya. No entenc què diuen, però no sembla que l’ambient estigui tranquil. Quan sona el timbre que anuncia el canvi de classe, tots surten de l’aula, i els dos nois que estaven asseguts comencen a barallar-se a les escales. De sobte, fos a negre (com a les pel·lícules antigues).

Canvi d’escena, de lloc, de context i de protagonistes. Sóc a casa meva i ara sí, sóc jo, en primera persona, no flotant. Saps quan en els somnis et trobes en llocs que coneixes però que, en el fons, saps que no són reals perquè hi ha alguna cosa que sembla que no quadra, que no està del tot ben escenificada? Doncs aquest no és un d’aquells casos. És casa meva, paret per paret, quadre per quadre. Sóc a l’habitació de la meva àvia (que està al llit) amb la meva mare. Tenim por. La nostra backstory ara ha canviat. Estem vivint una purga. No ho diem, però és com si ja ho sabéssim. Al món s’ha organitzat una purga per eliminar tota la classe treballadora i la gent racialitzada. Clarament estem fotudes. La meva mare i la meva àvia són pobres, i jo sóc pobra i negra. Ens atrinxerem a l’habitació de l’àvia per esperar l’inevitable.

L’inevitable (alguna cosa que també sabíem encara que no calgués dir-ho) és que arribin els gossos. Literalment podem dir que l’estat va llançar els seus gossos contra el poble. Comencem a sentir sorolls per la casa i una mena de grunyits. Han arribat. Em fico al llit de la meva mare i espero. Es comencen a sentir les esgarrapades a la porta. La por que sento, encara que ara sé que no era real, em cala fins als ossos. Realment no vull morir, no vull que la meva família mori. Però ja són aquí. Una gossada de gossos rabiosos entra a l’habitació i ens ataca. És curiós perquè clarament mai cap gos m’ha esquinçat la pell, però si em concentro i recordo aquella nit, puc sentir el dolor al cos. I no només el dolor, sinó sentir-me morir. Vaig sentir com la sang marxava del meu cos, realment em vaig sentir morir. I em vaig sorprendre a mi mateixa perquè la història no s’acabava. No hi va haver un altre fos a negre. Juro per Déu que vaig sentir el pes del meu propi cos perdent força al llit, però la història semblava no acabar.

I com que el malson no s’acabava, vaig decidir aixecar-me. Vaig evitar mirar a l’esquerra (on estaven la meva mare i la meva àvia) per motius obvis. Però la sensació en aquella habitació era insuportable. És com si la sang hagués creat una mena d’humitat que m’oprimia. Caminar en aquestes condicions tampoc va ser fàcil. Tot el meu cos estava trencat, esquinçat, mossegat. Em costava caminar, em costava respirar, i cada mínim moviment que feia semblava enfadar les ferides, que em feien mal com si els haguessin calat foc. I ara sí, fos a negre.

Sóc a classe, amb la meva companya de taula, atenent. Em sorprèn perquè tot sembla normal. Els dos nois de davant es giren per parlar amb nosaltres. La meva companya riu, però jo em sento estranya. No entenc gaire bé què diuen i, per què enganyar-nos, estic molt ratllada pel fet que tota la gent que m’envolta és blanca. Vull dir, aquest canvi és d’escena, no de multivers. La meva backstory continua sent la mateixa. Hi ha hagut una purga, la meva família ha mort devorada per gossos i no entenc ni com estic viva ni com he arribat a un institut. Comença la por. Però no és la mateixa por que sentia amb els gossos. Això és pitjor, perquè sento que en qualsevol moment algú se n’adonarà que sóc negra i em delatarà. I la incertesa del que li poden fer al meu cos després del que ja ha patit m’aterroritza. Sona el timbre que anuncia el canvi de classe i surto de l’aula tan ràpid com puc. Camino pel passadís amb la intenció d’anar al lavabo. Veig de reüll que a les escales els dos nois que estaven asseguts davant meu estan tenint una baralla. Però m’és igual, només vull anar al lavabo. Quan finalment hi arribo, em miro al mirall. No em reconec. Sens dubte, aquesta no sóc jo. No entenc què està passant. Em miro els braços, les cames… No sóc jo. M’acosto al mirall i analitzo bé la meva cara i m’adono de per què a ningú li ha sorprès la meva presència a l’institut. La pell que em cobreix no és meva. Tot el meu cos està cobert per la pell d’una persona blanca. No entenc què està passant, m’espanta i em desagrada profundament portar-la posada, però em terroritza treure-me-la. No entenc res i començo a plorar. Just en aquell moment entra una noia al lavabo, em mira i em diu: “Tranquil·la”. La miro sorpresa i intento dissimular. Em seco les llàgrimes i intento actuar amb normalitat. Quan finalment em sereno i la torno a mirar, m’adono d’una cosa. La seva pell tampoc és la seva pell. Però no és com la meva pell. Ella porta una mena de pell falsa que li arriba fins al nas, com una mascareta de les blaves. És com jo, però d’alguna manera diferent.
Em comença a explicar què està passant. Em diu que, com jo, hi ha gent que va sobreviure a la purga i s’està fent passar per gent blanca amb implantacions de pell.

Evidentment, la situació és catastròfica, però la presència d’aquesta noia genera una tranquil·litat en mi que feia temps que no sentia. Em sento acompanyada. Fos a negre.
Estic tornant a casa des d’algun lloc. No us preocupeu, que la meva backstory continua sent la mateixa. Purga, gossos, família morta, institut, pell falsa, ara sóc “blanca”… Sento com si hagués passat algun temps, però no gaire, potser setmanes. Estic caminant per la meva plaça i, una altra vegada, l’escenògraf del meu cap hauria de guanyar un Òscar perquè està tot igual. Pedra per pedra, fanal per fanal. Giro la cantonada de l’església i, per sorpresa meva, em trobo un munt de gent al meu carrer. Això no és sorprenent, el sorprenent és qui és aquesta gent. Més que qui són, el que importa és com són. Són gitanos.

“No pot ser. No pot ser. No pot ser, no pot ser, no pot ser”, penso.

Un home em mira, em somriu i em fa un gest amb el cap com dient “Vine amb nosaltres”. Estan cantant i rient, i se senten guitarres i cants i…
No estic processant absolutament res del que està passant. Per què no els detenen? Com ha sobreviscut tota aquesta gent? Per què no tenen por? Per què canten? Arriba un punt en què el meu ser passa d’un estat de desconcert, intriga i por a un estat de tranquil·litat. La mateixa que vaig sentir a l’institut parlant amb aquella noia. I me n’adono. No estic sola.
Em desperto.

El que acaba salvant la protagonista de l’horror no és aparentar ser blanca, una cosa que no és, sinó reconèixer-se mútuament amb altres persones semblants, encara que diferents d’ella. L’alleuja el sentiment de pertinença, de no estar sola.