La Júlia es troba al tram final del procés de psicoterapia. Arrel de la pregunta d’una amiga, es planteja què l’ha ajudada a sentir-se millor. Crèdits de la portada: fotograma de la pel·lícula I’m Not There, de Todd Haynes (2007).

Surto de la feina. Àudio de la meva amiga amb un warning “missatge profund”, és la seva manera de dir-me “no cal que contestis immediatament, escolta-ho quan vulguis”. Em coneix. L’escolto. Em sorprenc.

M’explica que avui una companya amb qui treballa i no coneix gaire s’ha obert en canal amb ella per parlar-li de la depressió que pateix des de fa anys. Durant la conversa, la meva amiga em nomena, perquè moltes de les coses que descriu li resulten familiars: li fan pensar en mi. Per exemple, la incapacitat absoluta per gaudir de res. Aquest buit tan estrany d’explicar, tan difícil d’entendre i de no culpar: no és que no ens esforcem, es que no sentim el que se suposa que hauríem de sentir.

El que realment em va sacseja és el final de l’àudio. La companya li ha preguntat: «I com està ara la teva amiga?». Ella ha respost que bé, que molt millor. A continuació: «I com ho ha aconseguit?». La meva amiga exposa algunes idees però no n’està realment segura. Per això, m’acaba preguntant «com estàs, realment? I hi ha alguna cosa que creus que t’ha ajudat especialment?».

Ostres. Bones preguntes. Jo mateixa em quedo mirant el cel, rumiant-les. Allà dalt només hi trobo frases sense acabar i respostes que no aconsegueixo desxifrar. L’únic que em ve al cap de manera nítida és un «Tu. Tu m’has ajudat». No coordino gaire els pensaments, però les emocions se m’activen de cop. L’àudio em fa il·lusió, em desperta curiositat i, alhora, una certa estranyesa.

Resulta curiós i colpidor que una de les meves millors amigues, algú que ha estat una peça imprescindible en aquest camí, em pregunti com he arribat fins aquí amb un to un punt aliè i ple de dubtes. Per a mi, la resposta la incumbeix totalment, però ella no s’anomena a si mateixa ni esmenta la nostra relació. I aquí és on la soledat d’aquesta malaltia em saluda de nou —però ja no em fa mal—: ella m’ha vist en el pitjor de l’abisme, m’ha vist plorar i bramar, em coneix com poca gent ho fa i ha estat allà sostenint-me. Però ni tan sols ella sap del cert com he aconseguit estar millor. Dubta. Li interessa. I per això m’ho pregunta.

Així que sí, em fa il·lusió el seu àudio. Perquè aquestes preguntes em permeten obrir un canal de comunicació amb ella que fa un cert temps que no tenim —precisament perquè ara estic millor—, però alhora obren un canal amb mi mateixa de reflexió i tancament.

Com estic ara? Quin ha estat el meu procés? Què m’ha ajudat, realment, a sortir de la depressió?

Quan intento respondre, el meu primer impuls sempre és mirar cap enfora. De fet, el meu primer pensament en escoltar la meva amiga va ser clar: «Tu». I és que, com no mirar cap enfora? Sola hauria estat impossible. Les persones han estat la xarxa imprescindible per sostenir la tristesa profunda, la manca d’energia i l’apatia constant. Un punt clau ha sigut relacionar-me amb persones que han estat allà, cada una a la seva manera, però amb una cosa en comú: no m’han jutjat. Tinc la sort de tenir a prop persones benevolents i que m’estimen bé.

Per què és tan vital no sentir-se jutjada quan estàs en la merda més profunda? Si ho mirem amb una metàfora científica, funciona així: quan estàs enfonsada, la teva hipòtesi interna és que no vals res, que no aportes i que només demanes. Ets dolenta. Quan les persones que t’importen et retornen una imatge benevolent al mirall, la teva hipòtesi s’ensorra i perd força o, com a mínim, no en guanya. En canvi, si la gent que t’envolta et jutja, el resultat és un «visca, hipòtesi comprovada!» i llisques cap avall. I és aquí, també, on he experimentat ruptures doloroses.

A més de les amistats i la família, també he tingut el suport humà de la meva terapeuta, qui ha construït un espai segur on ser, mostrar-me i reconstruir-me acompanyada d’una mirada intel·ligent, comprensiva i validant, i la medicació, a qui em permeto tractar de «persona» perquè em va aixecar en braços quan jo ja no sabia com fer-ho després de tant intentar-ho. Hi ha, però, una cosa que em neguiteja del meu intent de resposta fins ara. Dir que la clau ha estat «el de fora» em fa sentir agraïda i també em fa sentir feble, sento trontollar novament la seguretat i l’autoestima. Veig un perill enorme en mirar tant cap enfora si això va en detriment de veure’m a mi mateixa. He fet alguna cosa? He tingut agència en el procés? Si sé que sola no hagués pogut, quin mèrit tinc?

Què

he

fet

jo?

Per sort, a teràpia esbossem la resposta a aquestes preguntes. I la veritat és que, sí, sense els altres no puc —és de les certeses més absolutes de la meva vida—, però la meitat d’aquest procés me l’he cruspida jo soleta en la intimitat. El que jo he fet ha estat implicar-me. I implicar-me ha significat, finalment, implicar-me en mi mateixa. D’acord doncs, no es tracta de buscar una llista de píndoles màgiques o accions concretes, sinó de reconèixer tot el que m’he permès fer aquests tres anys:

M’he permès sentir the good, the bad and the ugly.

M’he permès dialogar amb mi mateixa a través d’espais terapèutics, literaris i humans.

M’he permès mostrar-me vulnerable davant d’una desconeguda i amb les meves amigues.

M’he permès provar, fos la teràpia, la medicació o mil altres coses per insignificants que puguin semblar, com forçar-te a anar a fer un café o acceptar negar-te a fer-lo.

I, gràcies a tot això, m’he permès posar-me en dubte, sentir pena de mi, sentir-me cuidada, cuidar-me, descuidar-me, autoanalitzar-me, desfer-me i reconstruir-me.

Dins d’aquest permís, hi ha hagut un abans i un després: viatjar sola. Em calia recordar el que m’ha aportat fer això: sentir que puc fer coses, reconnectar amb mi mateixa i aconseguir que el fet d’estar sola no fos un lloc inhòspit. Com diu la magnífica Eileen Gou: «I spend a lot of time in my head and it’s not a bad place to be».

Perquè és tan, tan important no rebutjar-se… Recordo que al principi de tot, en un estat de dol inicial i profund, estar amb mi mateixa significava estar connectada a les emocions més dures. Era devastador i succionador; em consumia l’energia, però em permetia seguir estretament lligada al pare. Després va venir la baixada brutal d’autoestima, on mirar-me em feia fàstic i només encenia la tele per no pensar, per intentar no existir. De fet, vaig deixar d’existir: respirava i els òrgans funcionaven, però sentia que no vivia.

Recordo que en el meu primer viatge —decidit a mode de llampec— vaig aconseguir estar bé sola. Però en el segon —molt més lluny i molt més llarg—… allà em vaig agradar. I aquest va ser el punt d’inflexió total. No perquè viatjar sigui el que a tothom li cal; és una cosa totalment anecdòtica i personal. El que realment importa és trobar allò que et faci reconèixer que estàs fent coses, que t’esforces, que t’atreveixes i que pots i, d’aquesta manera, valorar-te i sentir-te viva.

Viatjar em va donar l’espai necessari per allunyar-me de tot el que em drenava —algunes relacions complexes, molt estrès laboral i el fet d’habitar els llocs de sempre, que encara sentia mig buits— i em va ensenyar a estar amb mi mateixa sense intermediaris. Vaig reaprendre que la soledat no és només foscor, sinó un ventall molt més ampli, lliure i agradable.

Va ser el moment de fer les paus amb qui sóc. Perquè, com vaig escriure en aquell segon viatge: «no ets la mateixa, i no saps ben bé qui ets ara, però tornes a ser algú». I aquest «algú» és qui avui, per fi, sap respondre a la pregunta de la meva amiga.